Sopar d'estiu

Tots escrivim.

Com a post després de molt de temps, crec que és la fotografia adecuada. Naturals, forana i mig forà ens trobarem per fer un sopar d'estiu. Els que llegiu (o llegíeu) aquest blog, coneixeu al menys tres de les quatre persones que aquí apareixen.

Encara que no m'hàgiu vist, us he visitat en secret. :)

The Straight Story

Quan tengui 73 anys,
vull fer un viatge com el d'Alvin Straight.

So d'una pedra.

Avui és un dia d'aquells en el que tens la necessitat d'escriure, però sense saber què. Com quan s'agafa la guitarra i les notes surten sense voler. Es un dia en el que no tenc cap idea clara, ni concreta de res, sinó una visió general i difusa de la realitat. Aquest estat semicomatós em fa romandre immòbil, amb la mirada perduda, pensant sense pensar. Diria que és còmode. Diria que és tranquil i pausat. Encara que no arriba de ser cap de les tres coses.

Si pogués triar, triaria que fes neu dins la meva habitació. Molta. Massa. Esperaria fins que només els meus ulls i el meu nas poguessin veure i respirar. I veuria. I respiraria. He decidit que vull ser un floc de neu, per caure lentament sobre els cabells d'algú i fondre'm. I ser aigua que s'evapora i torna a cristalitzar amb el fred de l'aire d'aquest lloc.

Vull tenir un carruatge, per passejar dins un poble petit, perdut entre les muntanyes màgiques d'on tothom sap, pero ningú recorda. La gent em veurà passar i sortiran al carrer per saludar-me. I jo els tornaré el gest. I els regalaré objectes increïbles que jo mateix hauré fet amb fusta del bosc i un ganivet mentre els núvols passen amb calma i sense pressa. Ells no em donarán les gràcies perquè tots els habitants d'aquest poble saben que no s'han de donar mai les gràcies. Tothom sap que no es necessari.

Entraran a les seves cases i botigues, i sortiran amb tassons de fang plens de beguda que ells triin i beuran amb un somriure enorme a la cara. Un d'aquells que tenen aspecte de "jo també estic content de que hagis tornat". Un d'aquells que pareixen un "Gràcies".

Avui ja no vull escriure més.

3

Fa uns dies em dirigia a casa i vaig creuar el portal que condueix al pati interior, seguit poc després per dues veïnes adolescents. De camí a la porta del meu bloc, em vaig creuar amb un ratolí petit i simpàtic que estava aturat sense moure's. Vaig pensar que potser s'estava morint i només li quedaven forces per respirar i poc més, així que el vaig saludar (ja que potser no el tornaria a veure) i vaig continuar la marxa repassant mentalment el compte enrere pel crit que esperava de les al·lotes.

3, 2, 1,...Crit, i un somriure a la meva boca.

Després: 3 cops secs, una pausa i 3 cops secs més. Durant la pausa, em vaig girar sabent el que havia passat però sense creure com imaginava que ho havien fet. Els meu cap i els meus ulls arribaren a temps per veure com una d'elles aixecava el genoll dret fins el pit i baixava amb força el peu sobre l'animal. 1, 2, 3.

Les escales cap el 3er pis, les vaig pujar a poc a poc i intentant saber perquè estava tan escandalitzat, quan he vist morir tantes rates al laboratori. Potser era el fet que no esperava el que havia vist, el mètode seguit. Potser que havia xerrat amb ell poc abans, que la seva mort era un assassinat sense cap altre resultat que aquell, la seva mort. Vaig pensar llavors, en la mort d'un altre ratolí que va protagonitzar un altre dels meus posts.

He decidit posar-los nom. I també a la formiga que vaig matar sense voler. Així potser seran recordats.

Forat

Quan ella va girar les claus per assegurar-se de deixar la porta de casa ben tancada, va pensar que les dues voltes que el pany permetia eren poques per tenir temps suficient d'assumir que marxava. Va romandre immòbil, amb els ulls tancats, davant la fusta podrida que havia vist la seva cara dues vegades al dia durant els darrers anys. I esperà. Només quan va sentir que la por de tornar a girar les claus en sentit contrari va ser més gran que la de treure-les i no tornar, va obrir els ulls de cop i començà a córrer escales avall.

La porta que separava la foscor de la foscor es va obrir. Aire gèlid i vent. Lliure.

Waking Life

VAL MÉS UN TORD A LA MÀ QUE MIL I CINC-CENTS QUE VOLEN
o no?

Plasmidi meme

Fa uns dies vaig rebre un regal, d'aquests que es repliquen bloc a bloc. Després d'alguns o molts cicles, tot material que porta informació pot sofrir una mutació; i aquest lloc, Fang, ha fet mutar el plasmidi meme durant la seva colonització. Una de les conseqüències, és que ja no es reproduirà més. Ah, i agrair a elquemaietvaigdir que pensés en Fang i en jo... Tots dos ens nutrim de les visites i dels amics blocaires.

He pensat en cada un dels apartats dels que consta el meme, i he trobat massa difícil la resposta per als primers. Sobretot el primer.

Fa 10 anys... jo no era jo, i tampoc era Krahm. Potser el meu cos ja no té ni un sol àtom dels que tenia en aquell temps. Cada any canviem el 98% del total, i així i tot, després de canviar tota la matèria corporal moltes vegades encara recordem el que varen experimentar els nostres àtoms de fa 10 anys. El que jo recordo, son uns cabells massa curts, que no es pareixien en res als de Kurt Cobain. Allò em va fer emprenyar.

Fa 5 anys, decidia part del meu futur, el qual ja acaba i hauré de decidir part del próxim. Un any després, trobava una altra part del meu futur. Fa un any, va començar allò que vaig trobar fa quatre.

Ahir: Vaig tornar a veure Dancer in the dark, de Lars von Trier, amb una amiga. No vaig plorar.

Avui: Drosophila melanogaster m'ha donat una alegria, i he ensenyat a la rata 5 a utilitzar la caixa d'Skinner, (sense descàrregues elèctriques). En 5 minuts ja ha aconseguit tres bolletes de menjar. També he treballat amb les rates 1, 2 i 4. Elles ja en saben, i han premut la palanca més de 60 vegades en el mateix temps.

Ara mateix... només desig teletransportar-me a Praga, i beure vi negre mentre escolt, amb ella, ballade 4 part 1 de Tosca Tango Orchestra.

Potser ho faci.