Som dependent - Totalment - Del meu estat d'ànim.
He descobert que per escriure no puc ser, o estar, feliç. Amb prou forces aconseguiré acabar aquest post, ja que em costa traslladar els meus pensaments als meus dits. La felicitat és un opiaci, elimina la creativitat i instal·la un somriure pasatger sense utilitat al rostre.
La perseguim, la desitjam, treballam per ella; tota la nostra vida es una recerca de petits moments, més llargs o més curts, de felicitat. Venen i s'entornen, com l'Inevitable. I nosaltres, voluntàriament, ens esclavitzam a ell; a un dels Inevitables, senyors de l'Univers.
Una vegada més, a mans dels mestres Zen trobam respostes. A un mestre Zen occidental, si voleu, com va ser Pessoa. Envejo la mirada trista i serena de la Natura del seu Alberto Caeiro. Potser hauria de crear un altre blog: un blog destinat al Krahm feliç, un blog destinat pel Krahm equilibrat, i conservar aquest pel Krahm enfonsat. En acabar cada any, observar quin dels tres blogs té més entrades. Evolució?
Una persona va dir que enyorava el benestar de estar trist.
Això també ho consider saviesa.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
4 comentaris:
Cuánta razón Krahm...
Nos pasamos la vida buscando y esperando la felicidad, y cuando llega trastoca toda nuestra vida. Normalmente lo hace de la manera más dulce, pero también tiene sus pequeños incovenientes.
Personalmente apenas escribo cuando estoy feliz... pero en cambio cuando estoy triste es el momento en el que vuelven las ideas y la creatividad.
Grandes obras han nacido en momentos de gran desesperación...
M'ha agradat i m'ha fet gràcia la idea de fer un blog per cada estat d'ànim :) No sé perquè però em fa riure.
Coincidesc amb Hematie, pens en si existeix algun gran clàssic de la literatura "alegre", i no crec que existesqui. Hi va haver un llibre que vaig llegir, i crec que tu també ho has fet, "La conjura dels necis" de Kennedy Toole, que és el llibre amb el que més he rigut, però el tràgic final del seu autor només ens mostra des de quin abisme el va escriure.
No crec que s'hagi de passar pena per això. L'important és escriure. Es faci com a teràpia (crec que és el meu cas) o no.
I per això basta un blog, o un quadern.
Hematie: Potser el secret es poder modular l'estat d'ànim a voluntat només per esciure allò que volem! Els actors ho fan, per actuar. :)
Jaqme: Tu ho has dit...TERÀPIA, és la paraula correcte!. Al final, els blogs i els quaderns tenen la mateixa funció que un psicoanalista.
Gràcies pels vostres comentaris :)
Ah!, i benvingut o benvinguda Hematie a aquesta cabanya enfangada. Els visitants sempre son una agradable sorpresa.
Això de modular l'estat d'ànim a voluntat és una gran idea!
Haurem d'aprendre a actuar, idò.
Publica un comentari