Ara ja fa dies que no surt de casa.
Estic enfeinat en un tasca que m'ho impedeix, encara que això acabarà aviat. A més, crec haver aconseguit un estat d'aïllament del món exterior que m'aporta una visió nova d'allò que m'envolta.
M'he fet amic d'unes formigues que viuen a un forat de la paret que porta al balcó i que les permet caminar també per dins de ca meva cercant menjar. Només en pots trobar alguna cada metre o metre i mig, però quan troben una mica de pa o qualsevol altre artefacte comestible fan via a cridar a les companyes i juntes s'emporten el trofeu.
Abans em feien gràcia i les deixava circular. Ara quasi les estim.
Mir a través de la finestra i veig una autopista plena de cotxes i un munt de persones petites que es mouen ràpidament: Anant a treballar, tornant de treballar, aconseguint aliments; es topen, es miren i canvien de direcció.
Nosaltres també som formigues.
Pens com ens deuen veure. Éssers gegants que a vegades les trepitgen (accidentalment o amb intenció) i que comparteixen territori. Elles només em coneixen a mi i als meus visitants. Si pensessin com nosaltres probablement dirien que jo som el seu Déu. Mal fet.
Fa unes hores ha mort una formiga perquè he anat a cercar uns fulls amb dibuixos i escrits i l'he tepitjat. Quan he mirat el meu peu encara es movia i s'esforçava per viure. Llavors l'he agafat i he mirat amb deteniment si era greu, ja que sovint semblen ferides i de cop comencen a caminar normalment. No era el cas. He demanat a E. què havia de fer, i m'ha contestat que hauria d'ajudar-la a morir. No només seria un homicida de formigues, ara també em convertiria en culpable d'eutanàsia.
Finalment he decidit que no es recuperaria i que hauria de sofrir encara més del que ja ho feia si no em decidia..
Perdó, formiga.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
5 comentaris:
Que dramàtic i graciós al mateix temps.
L'altra dia vaig veure un reportatge sobre el so que fan les formigues i em va deixar de pedra el fet que es comuniquen amb unes ones (sonores), les quals els (uns) científics ja han aconseguit distingir-ne quatre, i no descarten distingir-ne més.
Són sordes als renous del nostre món, així com noltros som sords al seu.
Una llàstima que no ens poguem seure a xerrar.
Mira qué curiosas las hormigas... Yo había oído que también se comunicaban por algo parecido a feromonas. A saber lo que terminan descubriendo.
De pequeña también pensaba que nos debían ver como si fuésemos Dioses. Después me preguntaba, cuando intentan echarlas o martarlas: ¿pensaran que han pecado de alguna forma y las estamos castigando?
Qué gran post, ciertamente muy dramático y gracioso.
Haurem d'aprendre a reproduir i captar aquests sons, així com les feromones!
Amunt la intercomunicació animal!
A veure, voltros que sou científics, i ja que xerram de feromones...
En Punset (crec que era ell) va entrevistar a un científic que no s'aturava d'afirmar que les feromones eren la base de l'amor. El científic va afirmar que les persones s'enamoren pel sentit de l'olfacte i les olors, no per la vista o la ment, etc...
:)
Si és que les formigues en saben!
Jaqme: I la cosa no s'atura aquí. Les persones que ens resulten més agradables a l'olfacte son aquelles que tenen un sistema inmunològic més diferent al nostre. De manera que, quan es tenen fills, aquests poden incorporar defenses per un major espectre d'agressions externes :).
(No t'encanta el llenguatge científic?)
:)
Publica un comentari